oras_val

“Allà per l’any 1305, poc demprés de la cessió que féu Don Guillem d´Angulària a l’Orde del Temple del senyoriu de Culla, en el que estava incloït el poblat de Benassalà, els cavallers de les ordes del Gran Mestre frei Berengario de Cardona fixaren residència en el castell de la Mola, del que sols queden uns arcs ruïnosos en la part més alta del poble.

* * *

Conta la fama que, en tornar certa vesprà de Culla, u dels templaris anomenat en Cristòfol Asens, encontra creuant la senda una jove mora de gran hermosura. L´esvelta figura,  erea el complement d’una cara adorable, il·luminada per dos ulls obscurs plens de dolçors i animada per uns llavis bermells i temptadors. La mirada del cavaller se clava en la enxisadora jove, que va saludà respectuosament, proseguint son camí. Era la filla d’un moro adinerat que vivia a l´agrupació de cases que llavors rodaven la que fon Mesquita, consagrada ja a la nostra Senyora de Gràcia pel primer rector de Benassal, Nadal de la Fitera.

Des d’aquell dia les visites del cavaller a l’ermita foren freqüents, procurant en elles vore a la falaguera jove, que aparentava no posar ficaci a les assiduïtats interesades d´Asens. Lluitant en els apremos de la il·lusió i els deures sagrats que li imposaven els vots, lo que pogué ser a primeries impressió joganera, acabà per dominar-lo en tan gran manera que, sens adonar-se compte, vagava constantment per aquelles montanyes, ocultant amb fingides caceries l´objecte principal que l´espentejava.

En una d’aquelles expediciones, arribà sedent a un manantial que brollava en forma de cova en la vertent del Moncatí, i que amagat entre oms i llorers alimentava una bassa, en els quals vores s´entremesclaven l´edra i les violetes silvestres.

Atònit es va quedar Asens al trobar allí a l´hermosa jove, que aparentant no conéixer la impressió que havia causat en el cavaller saludà en cortesia fent acció d´anar-se´n, pero ell la va fer aturar, preguntant-li com li dien.

– Oras, senyor- digué ella ruborosament.

– Molt felices les passaria, si aconseguira ser duenyo del teu cor- digué commogut el templari.

– Esclava vostra sóc, com tots els de ma condició, i ja que res me pertany, deixeu-me almenys el cor lliure.

– Bé coneixes, nineta, que fa temps t´has trestocat  en sobirana, i que jo no vullc ser amo més que del teu cor- retrucà el cavaller, prenint-li la seua mà i fent-a sentar en un tronc que vora la bassa havia.

Capficada i fondosa, calla la jove, mentres Asens, foll d´amor, li contava a cau d´orella, en paraules apassionades, la secreta història del seu patiment, el com de primeries se li havia apoderat de l´ànima, sens poder resistir la passió; fins al punt de que era ja esclau que sols ensomiava el ser per ella dominat, sacrificant-ho tot, si precís fóra, per aquell amor que lluitava en el seu deure , convençut de que sa pietat era impotent per a desvanir aquella passió.

La mora, pensívola, en lo cap abatut i els ulls humits, ni assentia ni rebutjava aquelles dolces paraules que, flotant en un ambient de romanticisme, arribaven a les sos desperts ouïts, tendres, insinuants i suggestives, produint-li un arrobament inefable.

– Per qué no contestes, aimada meua?- digué Asens mortificat per aquell persistent silenci de la jove.

– Perquè no puc, señor; perque al revetlar-me vostre voler, m’haveu  fet la més desgraciada de les dones, per la impossibilitat de realitzar eixos emsòmits. Perque tot lo que pugueu dir-me de vostra passió, està molt lluintà de lo que jo m’he dit a l´intentar esmortir la meua; perquè jo us vullc també, Asens.  ¿A qué negar lo que ma emoció exterioritza? Pero vos pregue tingau llàstima d’una pobra dona, i tracteu d’oblidar-la, única manera de salvar esta situació equívoca i evitar les marors que sobre nostres caps suren. Marors no lluitanes i indefinides, sinó pròximes i evidents. Si el Gran Mestre coneguera vostre amor, vos sotmetria a un procés de conseqüències fatals; si mon pare tinguera noticia de la passió que sent per un cristià, me mataria o es moriria de pena.

– No sigues temorica, que l’única desgràcia possible per a mi és el pedre el teu carinyo. El cor no admiteix mentires socials; i si creus estic confós per un ensòmit, deixa’m ensomiar, que la realitat de la vida enjamai logra ser tan falaguera con la delicia que un ensòmit d’amor nos proporciona.

Les entrevistes dels enamorats seguiren unes voltes en la cova d´Antebrusc, atres en lo manantial, afavorides per la fidelitat d’un esclau que els servia d’intermediari. Així passaren els diez, fins que Asens va rebre una orde de marxar precipitadament a Peníscola.

A punta de dia del següent s´encontraren els aimants per a despedir-se en la mateixa font a on havien tengut el primer encontre.

– Jura’m, Oras – digué Asens a la jove que pensívola l´esperava vora la basa -, jura’m no oblidar-me.

– No, Cristòfol, no exigisques juraments que no necessites; ¿dubtes a cas que quan estigues llunt i trist jo no ho estaré menys, perquè tindré que amagar el pesar per a no fer traïció al pensament? Creus que puc oblidar-te? I afegí en un trist migriure: Mira el fons d’eixa aigua com reflecta nostres imatges; puix si t’oblide, siguen estes mateixes aigues testimoni dels nostre voler , tomba a ma falsía. Poderiu per al castig no manca al senyor, ressolució per a sofrir-lo sobra a l´esclava.

El funest desenllaç que s´aveïnava per a l´Orde del Temple, obligà al cavaller a embarcar-se en  Penyíscola per a França. Pero tots aquells aconteiximents tan importants i transendents ocuparen un  lloc molt secundari en el seny d´Asens, dominiat pel record d’Oras, visió per a ell mai evocada i sempre present. Complida sa missió, no es feu esperar el retorn.

A l´arribar a Benassalà, saboretjant deleitós la impressió que produiria a sa aimada tan inesperat retorn, ixqué del poble recatadament pel camí de Culla.

A l´arribar travessant dreceres a la  vertent occidental de la montanya, el sorprengué una d´eixes tormentes estiuenques, que en aquells paratges resulten tan imponents com a perilloses. Una boira grisenca anà poc a poc enfosquint-ho tot; els llams, a primeries, i els trons, atropellant als llamps per aquelles montanyes, donaven una sensació de paurosa fredat.

Grosses gotes de pluja caïen en violència sobre l’abrasida terra, impregnant l´ambient d´eixe olor penetrant i característic; l’huracà esbatussava els arbres, desgallant ses rames i trencant cimals, que nafraven el rostre del cavaller, que xopat i estomordit, s´acollí al racer d´unes roques, junt a la basseta tantes voltes per ell enyorada. Guarit ací –pensà- guardaré se desvanixca el núvol; pujaré a l’ermita, donaré gràcies a la Verge per mon feliç retorn, i voré a Oras, perquè tota esta gent eixiran a saludar-me demprés de tan llarga ausènsia.

Com si la naturalesa volguera afavorir el projecte del templari, un raig de sol, filtrant-se pels atrapits núvols, creuà l´espai, donant-li un bes de foc a la tempesta, que al vore´s vençuda, fugí udolant, avergonyida, deixant caure llàgrimes per sa derrota.

Dominat pels redords i evocant totes les dolces remembrances dels ses amors, permanegué Asens recolzat sobre el mateix tronc, testimoni mut de sa passió, contemplant l’aigua de la bassa, en qual superfície se dibuixaven i confundien els circuls concèntrics al contacte de les gotes de la passada pluja, que es desprenien tremoloses  dels oms i llorers que li donaven ombra.

Així capficat estigué molt de rato sens donar-se de res compte. Els núvols, que el cel havien fugit, anaven acumulant-se-li en el cor, que batejava violent com si presentira una desgràcia. Donant-se al fin d´aquella nerviosidad, se refeu, alçant-se resolt a continuar el seu camí; més fascinació que li produïa la superfície de l’aigua, ja tranquil·la i transparent, atragué de nou sa mirada perquè lo mateix del dia de la seua última entrevista que tingué amb Oras, quan ella li dia febrosa d´amor: Veus el fons d´eixa aigua com reflecta nostres imatges? -va vore dibuixar-se entre els verdosos llims del fondo la imatge de la jove i… una altra que no era la seua, sinó la d’un garrit moro que l´abraonaba carinyosament. L´aigua havia segut més fidel que la dona al cavaller.

* * *

Aquella vesprà, a l´anar l’ermità de La nostra Senyora de Gràcia a tocar ànimes, trobà estés en els graons de l’altar a un cavaller templari, en lo pit entravesat per la daga que al cint portava. S´acostà per a dar-li auxili i a l´incorporar l´inanimat cos obrigué Asens los entorbits  ulls, i en  veu tan fosca com si brollara d’una tomba,  digué: Sempre teu… – i expirà.

La modesta ermita a on acabà els diez el cavaller fon derrocada per orde del Gran Mestre, que a ses espeses [en] contruí altra més espaciosa, donant-li l´advocación de Sant Cristófol, en memòria del nom del malograt cavaller.”

El baró d´Alcahalí.

 Text original en valencià de la  llegenda “La ermita de Sant Cristòfol” de J. Ruiz de Lihory, Baró d´Alcahalí; amb adaptació ortogràfica de Alvar Monferrer i Monfort.