Olivo entre peñascos de la sierra,
al que un invierno cruel heló tus ramas,
dejándote desnudo, entre retamas,
en campo pedregoso, horro de tierra.
Herido de muerte en esa fría guerra,
quiso Atena, cuya poder proclamas,
mantener para siempre, en pie, tus famas,
con el valor que tu virtud encierra.
Cincuenta años tus brazos han estado
clamando a un cielo que les dio la vida,
y que luego, inclemente, la ha quitado.
Hoy, primavera en zueca verdecida,
podemos verte, el soplo renovado,
con tu rama apuntando florecida.
Aquesta olivera silvestre (ullastre), formada per dos troncs de 4,76 i 3,15 metres de perímetre, sobre peanya de 12,10 metres, es va gelar en el dur hivern de 1956, junt amb uns altres milers d’oliveres, garroferes, ametlers, etc.
Els seus amos, D. Julio i Dª Gertrudis, sempre ho van tenir com un arbre de jardí. Per a ells era, no l’ullastre citat en la Bíblia amb el nom d’agrielaios/ἀγριέλαιος (l’olivera silvestre o l’olivera amarga), sinó com un vertader kalielaios/καλλιέλαιος (la bona olivera o la bella olivera conreada de l’hort) i va ser tal el seu disgust, que mai van voler aprofitar les seues despulles. La van conservar seca, tal com la naturalesa l´havia deixada, i com l’esdevenir del temps l´anava modelant: una branqueta trencada, un tros d’escorça després.
En 2012 l’olivera va rebrotar de la seua soca com un vertader “Au Fènix” dels nostres temps. Després de quasi cinquanta anys d’hibernació! Sorprenent miracle d’una naturalesa, que mai deixarà de sorprendre’ns! La solidesa de la fusta de l’ullastre ha fet que, al llarg dels anys, l’arbre no s’haja vist afectat pels insectes (tèrmits, arnes) i, malgrat no haver patit cap tractament, els troncs, encara que ressecs, s’han mantingut en perfecte estat de conservació.
